El rearmament naval global i el control de les rutes marítimes: un vell somni amb noves eines
El 80% del comerç mundial navega pels mars i oceans del planeta. El país que controli aquestes rutes marítimes tindrà una posició de poder sobre els seus rivals. Es tracta d'un vell axioma estratègic, però, en el clima actual de tensions internacionals, els països es rearmen per continuar dominant les ones.
Publicat el
20.02.2026
«Qui domina el mar domina el comerç; qui domina el comerç del món domina les riqueses del món i, en conseqüència, el món mateix», va dir sir Walter Raleigh, un dels grans mariners (i pirata als ulls de l'imperi espanyol). Va escriure aquestes paraules al segle XVI, quan les potències occidentals començaven la seva cursa per dominar els mars del planeta.
Des de llavors, els països que han assolit una clara hegemonia mundial han estat aquells que han imposat la seva llei als mars i oceans del planeta. Només cal pensar en exemples molt recents. Estats Units ha aconseguit la seva primacia imposant-se en el seu moment a la Unió Soviètica i a l'Alemanya nazi, dues potències que van apostar per un model de domini continental.
En el seu paper d'aspirant a l'hegemonia mundial, la Xina ha pres bona nota de dominar els mars i des de fa anys s'ha embarcat en l'expansió de la seva armada per protegir els seus interessos comercials arreu del planeta.
Però el rearmament naval no és només una qüestió dels «pesos pesants» de l'escena internacional. Països amb tradició naval com el Japó, França, el Regne Unit, Espanya, Turquia o l'Índia estan desenvolupant les seves armades per poder defensar els seus interessos a les rutes marítimes globals.
No és la primera cursa d'armes navals que viu la humanitat, només cal recordar les que van protagonitzar Alemanya contra la Gran Bretanya abans de la Primera Guerra Mundial. Si aleshores els cuirassats eren el símbol del desenvolupament tecnològic, avui dia els drons (de superfície i submarins) o els míssils hipersònics encapçalen els programes de modernització.
L'armada xinesa i el seu pols amb els EUA al Pacífic
La Xina també ha assolit una altra fita en el terreny de la guerra naval: l'Armada de l'Exèrcit d'Alliberament Popular (PLAN, per les seves sigles en anglès) és avui, per nombre de vaixells, la més gran del món: més de 370 unitats en servei a començaments de 2025, amb projeccions que apunten a 435 plataformes de combat el 2030 i fins a 475 el 2035, segons l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics (IISS).
En contrast, la Marina dels Estats Units (US Navy) compta amb unes 290 unitats de combat, una xifra molt per sota de l'objectiu de 355 vaixells establert pel mateix Congrés per continuar mantenint l'hegemonia mundial. Però si ens fixem en el tonatge, els EUA continua sent el líder amb més de 4 milions de tones de desplaçament, en bona part gràcies als seus onze portaavions nuclears.
A l'altre costat d'aquest ring marítim, la PLAN compta amb la meitat de desplaçament i només tres portaavions. Tot i que el seu desenvolupament és ràpid i en el futur reduirà aquest desavantatge, com demostra la gran capacitat de les seves drassanes, que multiplica per 232 la nord-americana, segons dades de l'Alliance for American Manufacturing.
Per aquest motiu, en poc més de dues dècades, la PLAN ha passat de ser una força costanera a presentar-se com una «armada d'aigües blaves» (blue water navy), amb capacitat per operar a escala global.
Més enllà de la mida de les armades, l'aposta de la Xina també se centra en la modernització. Els seus tres portaavions lideren aquest terreny, on destaca el Fujian, en servei des de finals de 2025 amb les seves catapultes electromagnètiques, que permet un major ritme d'operacions aèries des de la seva coberta, una capacitat només igualada pel USS Gerald Ford, el portaavions nord-americà més modern.
Míssils assassins de portaavions
La innovació xinesa abasta també altres aspectes de la guerra naval. Segons les conclusions de l'informe del Congrés dels EUA, China Naval Modernization: Implications for U.S. Navy Capabilities, la gran amenaça són els míssils hipersònics DF-21D i DF-26B. Són projectils la velocitat dels quals supera el Mach 5, cinc vegades la velocitat del so, la qual cosa els fa extremadament difícils d'interceptar.
Aquests míssils, anomenats «assassins de portaavions» (Carrier-killers) podrien ser decisius si esclatés una guerra entre els EUA i la Xina. Una altra innovació militar de Pequín, i seguint amb l'informe del Congrés, és el primer vaixell dissenyat específicament per desplegar drons: el Sichuan. Altres potències mitjanes, com l'Iran o Turquia, ja han desplegat naus amb aquesta funció, però són vaixells reconvertits per a aquesta funció específica.
Els Estats Units compta en la seva mà amb bazas com l'arribada del segon portaavions de la classe Ford, el USS John F. Kennedy, tot i que no entrarà en servei fins al 2027. Per intentar revertir la sensació d'auge imparable de la Xina, el secretari de Marina, John Phelan, va prometre canvis la primavera passada per accelerar la construcció de nous vaixells.
- Fins i tot a finals de 2025, Donald Trump va anunciar una nova classe de vaixell de guerra que portaria el nom del mandatari. Seria un redisseny del concepte tradicional de cuirassat (els EUA va donar de baixa l'últim d'aquests vaixells el 1992). Aquest vaixell abandera la iniciativa Golden Fleet del president, destinada a millorar la capacitat de combat de la US Navy.
Armes supersòniques i nous cuirassats
Armes supersòniques? Nous cuirassats? James R. Holmes, catedràtic d'Estratègia Naval al Naval War College de Newport, resumeix a PierNext quina pot ser la clau en un conflicte naval futur: «desplegar moltes plataformes i armes prou bones és sovint millor que desplegar unes poques plataformes i armes de primera classe mundial».
Holmes recorre a l'exemple de la Segona Guerra Mundial per sustentar la seva opinió: «Alemanya i el Japó van aprendre això durament durant les guerres mundials. Ningú tenia millor armament un a un, però s'enfrontaven als Estats Units, que en aquell moment podien produir muntanyes d'equipament prou bo».
Aquest expert assenyala una perspectiva poc encoratjadora per als seus compatriotes: «el nostre principal competidor, la Xina, ha capgirat el guió i ara són ells qui poden produir muntanyes de coses».
La revolució dels drons marítims
En els conflictes recents com Ucraïna s'ha parlat molt del paper dels drons, però la imatge popular és que són avions no tripulats que protagonitzen bombardejos contra ciutats i atacs al front. Però també han demostrat una eficàcia extrema al mar Negre, on han obligat la flota russa a refugiar-se a les seves bases (sota aquestes línies, vídeo propagandístic difós pel Servei de Seguretat d'Ucraïna (SBU), mostrant un atac amb dron marítim a vaixells russos en un port, probablement Sebastopol, a Crimea).
Ucraïna no compta amb una armada d'entitat, però gràcies als drons marítims i submarines, les forces de Kíiv han aconseguit causar importants pèrdues als seus enemics. A més, a finals de 2025 han escalat els seus atacs, posant com a objectiu els petroliers russos.
Les altres potències estan prenent nota del que succeeix al mar Negre i estan augmentant les seves capacitats de vehicles no tripulats marítims. En una desfilada al setembre de 2025, la Xina va exhibir els drons submarins HSU100 i AJX002 amb autonomia per operar a milers de quilòmetres de les seves bases en missions de reconeixement o minatge.
Com en tants altres àmbits, la Intel·ligència Artificial ha començat a canviar la manera en què operen aquests drons. «Les armes de precisió s'han tornat cada vegada més intel·ligents des de la guerra del Golf (1991), i amb l'arribada de la IA, estan a punt de ser capaces de pensar per si mateixes», explica Holmes.
Molt més que dos: el rearmament naval de les altres potències
La competició naval no es redueix a l'eix Washington-Pequín. Rússia, l'Índia, França, el Japó i Turquia protagonitzen els seus propis programes de modernització, molts d'ells amb les rutes marítimes com a teló de fons.
Tot i que la guerra d'Ucraïna sembla drenar bona part dels seus recursos militars, Rússia també aspira a modernitzar la seva armada. Moscou manté la tradició de confiar en poderosos submarins nuclears com els vuit que va incorporar entre 2020 i 2024, però el govern de Putin no renuncia al desenvolupament de plataformes més modernes com els drons o armes supersòniques (algunes ja emprades contra Kíiv).
L'Índia i el Japó són altres països a l'Àsia-Pacífic que aposten pel desenvolupament de potents armades. Nova Delhi posa especial èmfasi a protegir les rutes a l'oceà Índic (el 95% del seu comerç es mou per via marítima) i el 2025 va aprovar una ambiciosa estratègia per posar en servei un nou vaixell de guerra o submarí cada 40 dies. L'objectiu és comptar amb una armada de 200 naus per al 2035 per contenir els seus rivals pakistanesos i xinesos.
Tot i estar associat al pacifisme, el Japó continua sent una de les principals potències navals del món. La seva armada, la Força Marítima d'Autodefensa, compta amb 155 vaixells en actiu que sumen un desplaçament de 780.000 tones. Aquestes xifres la situen com la quarta força marítima, només per darrere dels EUA, la Xina i Rússia.
L'armada japonesa es troba entre les més modernes del món, una tendència que s'accentuarà com a conseqüència del fort increment de la despesa militar que va aprovar Tòquio per a aquest any: 58.000 milions de dòlars. Un increment justificat per fer front a potències com la Xina (amb qui manté disputes marítimes), Corea del Nord o Rússia. Bona part d'aquesta actualització anirà destinada a drons, a la construcció de les fragates de classe Mogami i la modernització dels seus portahelicòpters de classe Izumo perquè puguin operar els F-35.
A Europa, el rol naval dominant sempre havia correspost al Regne Unit, tot i que França és l'única potència del Vell Continent que pot presumir de comptar amb un portaavions nuclear. Londres no renuncia a continuar tenint un paper destacat en la projecció de força mundial, tot i que els seus portaaeronaus més moderns de la classe Queen Elizabeth han rebut moltes crítiques pels problemes tècnics que han demostrat.
Desplegament a la Mediterrània
La Mediterrània també està veient un interessant desplegament de les capacitats navals dels països riberencs com a conseqüència de la pugna per recursos energètics a les seves aigües orientals, la inestabilitat al nord d'Àfrica i l'Orient Pròxim, així com la presència de Rússia. Itàlia, Turquia i Grècia lideren aquest procés de rearmament.
- Tot i que el govern d'Espanya ha estat dels més reticents a augmentar la despesa militar a l'OTAN, sembla que es farà una excepció amb l'Armada. A principis de 2026, es va anunciar un pla de modernització amb una inversió de 5.500 milions d'euros per adquirir 37 nous vaixells i quatre submarins S-80 Plus. Tot i que molt criticats després del seu desplegament per alguns problemes de disseny, es troben entre els més silenciosos de propulsió convencional, una característica que els fa perfectes per a missions de llarga durada.
Els països es preparen amb noves eines per complir una vella ambició: dominar els mars. Com ens apunta Holmes, «colpejar més lluny, amb major precisió i força, així com amb armes capaces de prendre les seves pròpies decisions, pot comportar un canvi radical en la competència entre potències, però no canviarà la seva naturalesa fonamental».
