Al sud-oest de Finlàndia, el port de la ciutat costanera de Turku serveix com a porta de sortida a la mar Bàltica i com a punt de connexió amb moltes altres localitats pròximes. Allí, la companyia Rolls-Royce i l'operador Finferries van provar en 2018 el primer ferri totalment autònom del món.
Des de llavors, la tecnologia que dóna forma a aquests vaixells ha continuat avançant. “Avui dia existeixen nombrosos prototips capaços de navegar de forma totalment autònoma, encara que el seu ús es limita de moment a zones delimitades per a proves. El motiu és que la tecnologia existeix, però falta per adaptar tota la resta”, explica Raúl Villa Caro, secretari de la Fundació Exponav i professor associat del departament d'Enginyeria Naval i Industrial de la Universidade da Coruña (UDC).
En primer lloc, perquè la implementació dels vaixells autònoms sigui una realitat és necessari adaptar la legislació. “L'Organització Marítima Internacional (OMI) va començar en 2017 un estudi exploratori de tots els reglaments que podrien veure's afectats per aquesta nova forma de navegació. Va finalitzar al maig de 2021 i ara toca el més complicat: trobar la manera de modificar-los per a garantir que els vaixells autònoms puguin conviure amb els tripulats de manera segura i sostenible”, explica Villa.

Autonomia, IA i nous sistemes d'amarrament
La primera conclusió de l'estudi realitzat per l'OMI va ser que, per a organitzar un món en el qual els navilis no precisin de tripulació, és necessari definir què és un vaixell autònom. Actualment, es considera un MASS (Marine Autonomous Surface Ship) qualsevol vaixell de superfície capaç de navegar gràcies a programes d'intel·ligència artificial i sense necessitat d'interacció humana.
Depenent del seu grau d'autonomia, l'Organització Marítima Internacional (OMI) els divideix en quatre grans categories:
- Vaixells amb processos automatitzats i suport en la presa de decisions: encara que alguns processos són automatitzats, és necessari comptar amb tripulació a bord per a prendre el control si sorgeix algun problema.
- Vaixells controlats a distància, però amb tripulació reduïda a bord: els vaixells es controlen des d'una estació en terra, però compten amb personal per a solucionar possibles avaries.
- Vaixells controlats a distància sense tripulació a bord: les embarcacions es controlen únicament en remot, des d'una estació en terra.
- Vaixells totalment autònoms: els vaixells tenen un sistema operatiu capaç de prendre les seves pròpies decisions en tot moment.

D'acord amb el professor de la UDC, la necessitat de modificar gairebé tota la legislació existent és un dels majors reptes per a aconseguir que els vaixells autònoms solquin mars i oceans al costat dels vaixells tradicionals. Aquesta legislació és necessària per a garantir la seva seguretat, la seva eficiència i el seu manteniment, entre altres factors.
Comptar amb aquests vaixells no tripulats implica també adaptar els seus punts de partida i arribada: els ports i molls. “La immensa majoria dels embarcacions atraquin amb sistemes de estachas, en operacions que no és podin realitzar sense tripulació a bord”, explica Villa. “Per això, perquè els ports i els molls puguin rebre vaixells autònoms és necessari dotar-els de sistemes d'atracada automàtics”.
Avui dia existeixen alguns mecanismes per buit o magnètics. L'empresa CAVOTEC, per exemple, ha desenvolupat la solució MoorMaster, basada en ventoses que s'adhereixen a qualsevol superfície plana i garanteixen l'amarrament de vaixells de diferents grandàries en tot just 30 segons. D'aquesta manera, redueixen no sols el temps d'atracada, sinó també el consum d'energia i els emissions dels remolcadors i propulsors dels embarcacions.